Un Nadal Gai

UN NADAL GAI
(versió marica de White Christmas i lletra-homenatge d'una carta de L'anarquista nu, de Lluís Fernández)

Blanc, dia de Nadal, festa,
sobrevivint sens fer remor.
Ja n'estem ben fartes,
d'un món d'heteros
i avui, ho fem diferent.

Blanc, dia de Nadal, joia,
totes mariques, tu també.
Desplegant les plomes, volant,
festegem cantant un Nadal... Gai

Blanc, dia de Nadal, festa
que no ens prohibieixn més el blau
vora els ulls que ens brillen
ni el rogi polític
als llavis, que et fan els petons

Blanc, dia de Nadal, joia,
espurnes íntimes eixint
d'antic esclavatge del cos,
llançant flors com còctels molotov.

Blanc, dia de Nadal, festa,
Quina revolta de colors!
Mil voltes vençudes,
dempeus mil cops més
i avui fem un Nadal Gai

Blanc dia de Nadal, joia,
la nostra ploma celebrem
i calçant talons ben alts
festegem cantant un Nadal... GAI!

(Nadal de 2014)

L'home Gai

L'HOME GAI
(versió lliure de Piano Man, de Billy Joel)

Aquesta és la història d'un home gai
i d'un dissabte a la nit,
d'una barra aguantant-li els colzes
fent l'amor a una tònica amb gin.

Gira els ulls però no mou les espatlles,
per mirar les mariques entrar,
jovenets de cossos perfectes
que es pensen que no es faran grans.

La, la, laralala…

Llavors fa un glop al cubata,
fart de la mateixa cançó:
cares forçades, postures assajades,
soledats sobrevivint a la por.

Deixa el cubata a la barra,
i s'aixeca del seu pedestal,
se les mira, altiva, i travessa la pista
en plan travesti radical.

Entra al quarto fosc -on és tendresa?-
buscant còmplices en la foscor,
una mà a la bragueta, s'hi amorra una marieta
i ejacula tota l'amargor.

La, la, laralala…

Llavors fa un glop al cubata,
fart de la mateixa cançó:
cares forçades, postures assajades,
soledats sobrevivint a la por.

I el dissabte s'acaba de pressa.
cares llargues i ulls sense caliu
sortint de la gàbia, de matinada
abans no arribi l'olor de lleixiu.

L'home gai contempla el posavasos,
sis colors, l'ensenya tribal,
i crida “on collons és, la terra promesa?!”
tot plorant des del seu pedestal.

La, la, laralala…

Llavors fa un glop al cubata,
fart de la mateixa cançó:
cares forçades, postures assajades,
soledats sobrevivint a la por.

(23 de juny de 2014)

El llimoner

EL LLIMONER
(Homenatge a El Llimoner, de Maria Cinta)

Un dia el pare m'ho va dir,
si véns t'ensenyaré
un arbre verd que hi ha al jardí
que en diuen llimoner
Si el mires bé podràs saber
que et diu una lliçó
no tot és bo només perquè
fa goig i té color.

Llimoner tan alegre
dolça flaire
ple de llum
llimoner que enamores
i que ens omples de perfum.
Llimoner tu ens enganyes
el teu fruit no es pot menjar
llimoner de vegades
és millor només mirar.

També a mi un dia em passarà
que sense saber com
l'amor diu que em vindrà a buscar
així m'ho diu tothom
si trobo que és molt ben plantat
ja sé que hauré de fer
mirar si tot és veritat
o és com el llimoner.

Llimoner tan alegre
dolça flaire
ple de llum
llimoner que enamores
i que ens omples de perfum
Llimoner tu ens enganyes
el teu fruit no es pot menjar
llimoner de vegades
és millor només mirar.

CARTA XIV: Carta als homòfils del segle vinent

Carta XIV. Carta als homòfils del segle vinent

València, 29 de setembre de 1975

Per a vosaltres que encara no haveu nascut, formoses marietes venidores. Una veu del passat s'alça a la presó del vostre present. Encara no haveu fet realitat les velles promeses? Perquè ara i ací, estem tocant fons. Les galàxies s'eixamplen misteriosament i tanmateix a terra tot esdevé un merder de vastes proporcions. Com vos ho diria? Traure una sola veu, unificant el munt de silencis cada volta més exhaurits per la malaltia d'aquest segle, per a dir-vos estranyes figures del futur, cada volta més a prop, paraules que cada dia més perden sentit, que s'enverinen amb el contacte del més lleu alè, que s'emmalalteixen cada vegada que traiem els budells per enderrocar més a fons, més a fons si cap, la malanança d'aquesta societat moridora que ha de caure arrossegant-nos a tots, víctimes i botxins, perquè vosatros bastiu una nova estructura amb totes les possibilitats que mos deixàrem de banda, anorreats per l'antiga lluita de contraris que duem a l'esquena, com un mal congènit sense viabilitat de síntesi. A hores d'ara hem estat francs tiradors al llit de les desfetes. Hem posat per senyera la malaltia dels segles que és, bàsicament, un desig d'infelicitat. Sí, la infelicitat mos fa diferents! Enfrontada a l'afany realista de viure a l'instant l'instant.

[…]

Mil vegades vençudes, mil voltes aixecades. Quina revolta de colors! Que de flors llançades com coctails molotov! Enfonsar la ciutat amb la pornografia dels nostres cossos, de la nostra insultant aparença que emmetzina, presència a presència, oposant espill retorna trets, espurnes íntimes que lluiten per eixir de l'esclavatge antic dels seus cossos. Cos a cosa, sols mos separa el fràgil vidre de l'amor.

Estranyes figures del futur, ¿encara vos prohibeixen els colors tendres, l'accionat sublim, la trepitjada artística per les voreres del desesper, el blau als ulls i el roig als llavis polítics de la subversió? ¿Encara l'amor és un “bé establert” fins al best seller prohibit per les fosques figures del sindicat del terror? ¿Encara l'amor té regust d'urinari, de llençol gastat, d'enfonyall de fanal emmudit per la frescoreta de la nit? Si així fóra, lliureu-vos al crit disfressant-vos de tenebres. Feu emmudir la terra que ja no serà capaç de romandre convivint amb la projecció dels seus fantasmes. Prou d'aparicions! Abans que fantasmes de la nit, genets de l'Apocalipsi! Perquè, ahir el silenci era una mena de rebel·lia, però avui, el vostre avui, el silenci sols pot ésser l'absència de tot so o soroll. Aquest món gastat, el gaudirem tots o ningú. Hi haurà sorolls de vida o silencis de mort.


[Lluís Fernàndez, L'anarquista nu, El Balancí, Edicions 62. Barcelona 1979]